La cabra catalana és una de les races autòctones de les terres de Lleida, des de temps ancestrals. És una espècie caracteritzada per les seves banyes gruixudes i llises, amb força presència pel territori català, especialment a la zona dels Pirineus i inclús a Osca. El 1929, el veterinari Rossell i Villa va ser el primer en descriure’n la seva existència i la va anomenar cabra catalana.
Amb els anys, però, tot i la seva exquisida car, la seva llet i la seva important funció com a neteja de boscos, prevenció d’incendis i manteniment de la biodiversitat, la cabra catalana va començar a desaparèixer com a conseqüència d’un canvi en el mercat i del gran èxode de pastors cap a la ciutat.
El 2011, després de considerar-se extingida, es van trobar 20 exemplars d’aquesta preuada raça i es va començar la tasca de recuperació i conservació. Ara hi ha un ramat d’aproximadament 200 cabres al Montsec i altres punts del país, com la Noguera, el Pallars, el Solsonès i el Bages, amb grups més reduïts.
Pastors que s’hi dediquen
Mateo Carrocio, pastor, treu cada dia a pasturar un ramat de cabra catalana. Comenta que pastura amb les cabres al voltant de 7 i 8 hores al dia, “necessiten muntanya, bosc i sortir”, ja que a la cabra de muntanya no li agrada estar tancada.
El ramats creixen, però aquest esforç de recuperar la cabra catalana està topant amb problemes burocràtics. Ara mateix, el Ministeri d’Agricultura no reconeix la singularitat d’aquesta raça, i això impedeix als ramaders accedir a ajuts.
Amb tot, els pastors busquen maneres de rendibilitzar el bestiar. En el ramat hi ha alguns exemplars de crestó, una varietat molt apreciada pel gust de la seva carn.
Artur Boria, de l’associació Pastors Cabra Catalana, diu que són cabrits capats quan són jovenets i que es deixen créixer fins que fan la mida adulta, sobre els tres o quatre anys.
