Llegeixo una notícia que afirma que el 70% d’allò que mengem ens arriba de l’estranger. Més o menys llunyà. I que, per tant, el procés de transport del producte fresc té cada cop més responsabilitat en el seu estat final i en la seva evolució un cop arriba al nostre rebost o nevera. Això ens fa reflexionar sobre els criteris de la seguretat alimentària que segueixen aquests productes.
Curiosament, fa poc, havia llegit que la tecnologia de control està començant a entrar en aquest camp. En concret, que una empresa alemanya fabrica uns “gadgets” capaços de recollir informacions tan valuoses per aquest procés com són la temperatura i els cops, ocasionals o continus en forma de vibració que la fruita o verdura pateixen durant el seu darrer viatge.
Una eina ens permet valorar la seguretat alimentària d’allò que comprem arreu del món
El “gadget” en qüestió, és inserit en un motlle de plàstic rígid que reprodueix la forma de la verdura o fruita que es transporta, i diposita, com una peça més, en una de les caixes que el camió o vagó de tren carrega. D’aquesta manera, en arribar a la destinació, es pot buscar el motlle, retirar-ne el gadget i, connectant-lo a l’ordinador de torn, saber si el viatge ha estat plàcid i fresc o si aquella partida cal liquidar-la aviat. Aquesta decisió es pot prendreperquè les informacions mostren que ha patit més calor del que calia o aquells cops i sotracs que no hauria d’haver tingut i, per tant, que hi ha més risc que es faci malbé a l’estanteria del supermercat i acabi incrementant el capítol de pèrdues.
De moment aquesta informació és privada per les empreses i no arriba al consumidor final
Em pregunto si algun dia, com ja passa amb determinats productes alimentaris processats, aquesta informació serà de domini públic. I quan unes peres o unes endívies se’ns ofereixin més bé de preu, podrem agafar-les tranquil·lament, sense sortir de la botiga amb la recança que molts sentim -possiblement injustificada- que ens estan aixecant la camisa tot oferint-nos un producte de menys qualitat o que ha estat maltractat o poc cuidat.
Perquè després, quan a l’hora de berenar partim una pera i veiem que està “lloca” o a l’hora de dinar preparem les endívies i veiem que hi ha més tronxo que fulles,. Anem incrementant la tendència a recórrer al plat precuinat i a abandonar el producte fresc que tants beneficis ens aporta… quan és bo i està en condicions òptimes de consum, naturalment.
