La dieta del raïm, es va posar de moda a Europa a finals del segle XIX, avui encara amplament reconeguda com a positiva. Quan arribava la tardor, les senyores de la societat benestant –ja preocupades per la seva línia i salut- es sotmetien a una dieta, que ara qualificaríem de vegana estricta, a base de limitar-se a menjar raïm i beure aigua durant uns dies.
Tres en els casos més benignes i una setmana sencera quan l’estiu havia estat gastronòmicament més disbauxat. Les propietats depuratives i antioxidants del fruit dels ceps i el pas d’aigua cap als ronyons feien la resta.
Però no acaben aquí les possibilitats d’aquest raïm sense pinyols que avui veiem a les fruiteries. És evident que pot ser un element més a incorporar a les amanides, al costat dels tomàquets nans tan de moda en els darrers temps. O un element a incorporar a les coques i altres pastissos ara que ja no amenaça amb els pinyols. O un element més dels batuts verds matinals als que incorporar, en el cas del raïm negre, el preuat resveratrol.
I dic tot això pensant en els pagesos dedicats al vi, especialment els del meu Penedès on la situació comença a ser crítica per molts. Aneu a la fruiteria i comproveu el preu a què es paga aquest raïm de taula sense llavors, que pràcticament dobla el de tota la vida, encara amb dos pinyols al centre de cada gra, i multiplica el del que va als cellers. I mireu –ara l’etiquetatge ho exigeix- d’on ens arriba. Potser ja va essent hora de diversificar l’oferta i buscar nous recursos per mantenir la nostra pagesia. De destinar una part del Penedès al raïm de taula del segle XXI.
