De fet, ja fa temps que existeix. Encara que no hagi arribat, aparentment, a generalitzar-se o a institucionalitzar-se, la gastronomia complementaria saluda per quedar-se.
Quan vàrem descobrir el turisme en cotxe del cap de setmana, tots havíem sortit alguna vegada d’un restaurant amb una bosseta amb les costelles o l’arròs supervivents d’unes racions excessives. Molts tenim encara avui alguna tieta o amic que, davant la mínima insinuació, regala els seus excedents gastronòmics al cercle familiar o d’amistats que han compartit taula amb ella o ell. La frase és coneguda: “Emporteu-vos-ho que jo ja tinc la nevera plena”.
L’acte arrelat que estem recuperant de cuinar per amics o familiars
La fal·lera de cuinar durant el confinament/aïllament, ha adobat el terreny per recuperar aquesta antiga tradició. Conec més d’una colla que han posat en marxa aquesta “gastronomia complementària” a nivell privat.
I quan A prepara el plat X, truca a l’amic B o al parent C per oferir-n’hi un parell de racions que ell cuinarà sense problemes i l’altre agrairà efusivament. I és que la solidaritat té infinites cares. I menjar un plat que
t’agrada i que un amic ha cuinat per tu, pot ser una d’elles.
Naturalment, cal ser prou raonable per equilibrar la relació i, si no saps cuinar-li una contrapartida, hauràs de pensar com compenses el temps i diners que l’altre t’ha dedicat.
Pot ser la gastronomia complementaria una solució pels restauradors?
Però la meva digressió anava més lluny. Volia reflexionar sobre la possibilitat que aquest “teva-meva” pogués suposar el salvavides de molts establiments de restauració als que la crisi del coronavirus ha condemnat a la penúria. Alliberant sense complexos al client de l’obligació de seure a una taula. I alliberant sense complexos als cuiners de la cotilla del menú pensat pels clients de cada dia, per convertir el restaurant en un lloc on, a
més a més, es preparin determinats plats amb assiduïtat i qualitat. En definitiva, combinant l’atenció al client que, forçat pel seu horari de treball i lloc de residència, reclama una gastronomia quotidiana més o menys
cíclica, amb l’oferta als clients geogràficament propers, que volen, de tant en tant, gaudir de plats poc habituals tot dinant al menjador de casa seva.
Ep!! No estic incitant a crear una gastronomia submergida. Demano que els establiments públics repensin la gastronomia complementària. Que tot fa bullir l’olla.
