És el hashtag, #jocuinoacasa, que ens proposa la revista Cuina per difondre les receptes que cuinem la gent que, confinats a casa, hem posat en els fogons part de la nostra il·lusió diària de supervivència.

Però crec que, al marge d’aquest objectiu, l’aturada obligatòria de la nostra vida social és un moment magnífic per repensar una mica la cuina de cada dia.

#jocuinoacasa, un fenòmen social i digital

Perquè el cuinar és, cada cop més, un acte tancat, sovint individual, que fa perdre molt del sentit original al ritual del foc que cada dia practiquem. Cert que l’eclosió de les webs i similars de cuina ha estat espectacular, però molt em temo que és més pel plaer dels “like” i els “followers” que pel plaer de difondre allò que descobrim als fogons. Per això m’atreveixo a proposar que donem a la nostra cuina una nova dimensió. Més social.

Durant el confinament podem gaudir d’una cuina lenta i entretinguda

Ara que tenim temps per cuinar, potser és el moment de descobrir i integrar les preparacions prèvies -des d’un sofregit a una salsa quasi enllestida- al rebost. D’invertir en bases de cuina que després, quan el malson hagi passat, ens serviran per preparar els plats de forma més ràpida i simple. Evitant haver de recórrer a les salses comercials. Només imaginar aquests plats ja se’m fa la boca aigua, no dubtis en fer-los-hi una foto i publicar-ho amb #jocuinoacasa.

Naturalment, si el plat ho permet, també pot ser el moment de preparar plats acabats que es puguin conservar. Estofats, guisats i altres delicadeses que esperin, pacients, a la nevera o al congelador.

Però també pot ser temps de cuinar pels amics i coneguts. Un lliurament durant el confinament pot ser una bona ocasió per donar o intercanviar aquests plats ja cuinats i conservats. Demostrant que la solidaritat va més enllà de sortir al balcó.

Cuinar també pot ser un acte solidari

I, posats a ser solidaris, perquè no mancomunar la cuina? Perquè no cuinar amb excés perquè l’àvia que viu sola o el veí que treballa per tots nosaltres, tinguin el dinar a casa cada dia o quan arribi, desmaiat, de la seva esgotadora jornada laboral. Al cap i a la fi, és el mateix servei que fem quan, per festes, els parents vénen a dinar. No?

I, de passada, segur que recuperem altres plats que teníem quasi oblidats. I la necessària atenció cap a una cuina que, així, abandonarà la rutina.