Qualsevol que hagi viatjat al cor dels Andes; a Quito, a Cusco o a La Paz, haurà notat que absolutament tothom mastega fulla de coca. De fet, en la mesura que aquesta és el millor remei per combatre el mal d’altura, el seu sabor és quasi el primer que prova un turista en aterrar en qualsevol d’aquestes tres ciutats (sol ingerir-se en infusió). La fulla de coca és una planta autòctona de la confluència tropical dels Andes amb l’Amazònia, i des de l’època precolombina s’ha cultivat i consumit indistintament de l’origen o el color de la pell dels seus habitants. Com un cafè, resulta indispensable per a la conducció; com una cervesa, resulta ideal per compartir en grup; com una beguda isotònica, resulta idònia per a fer esport; com unes pipes de gira-sol, resulta eficaç per matar l’avorriment; i com els alls, resulta útil per a regular la pressió arterial. Deixant de banda les seves funcions cerimonials (també seria com el nostre vi de missa), la fulla de coca desenvolupa als països andins un rol cultural equivalent al cafè a l’occident, o al te a l’orient. I d’igual manera que succeeix amb aquestes dues plantes (per cert, ambdues molt riques en cafeïna), la comunitat científica no ha pogut demostrar que el consum moderat de fulla de coca sigui perjudicial per a la salut. De fet, tot el contrari. Després de nombrosos estudis s’ha provat que la fulla de coca regula la pressió arterial, millora l’oxigenació de la sang, regula el metabolisme dels hidrats de carboni, i és rica en vitamines (A, B1, B2, B3, C i E) i minerals (calci, fòsfor, ferro, sodi o potassi). Tanmateix, la fulla de coca és una planta prohibida.
La fulla de coca posseeix 14 alcaloides naturals els quals, un cop dins l’organisme, deriven en altres alcaloides secundaris. Dels 14 alcaloides principals la cocaïna representa només una petita part (menys d’un 1%), i cap dels 13 restants són clorhidrat de cocaïna (la pols per esnifar), pasta base o crac, les tres drogues devastadores derivades de la fulla de coca. Qui prova fulles de coca per primera vegada, o bé en infusió o bé llepant-les a la boca, el més normal és que desisteixi abans de no experimentar els seus efectes subtils però existents. Ja que per arribar a notar l’autèntic poder d’aquesta planta cal una ingesta experta, abundant i sostinguda com la que els miners de Potosí, que poden passar-se 24 hores seguides treballant sense pràcticament beure ni menjar. Per altra banda, els efectes dels seus derivats químics són instantanis i molt diferents, perquè actuen en els circuits cerebrals responsables del plaer i la gratificació. A diferència del polsim tallat que infecta els nostres bars, mastegar fulles de coca no provoca ni exaltació de l’estat d’ànim, ni augmenta la sensació de seguretat, ni dilata les pupil·les. Simplement, atenua la son, vigoritza el cos i redueix l’apetit. Tanmateix, la fulla de coca està inclosa des del 1961 a la Llista I de la Convenció Única sobre Estupefaents de les Nacions Unides per una raó tant òbvia com simplista: si es prohibeix la fulla de coca es combat la producció de les seves drogues derivades.
