Els últims anys s’han multiplicat el número de formatgeries a Catalunya, repartides per tot el territori, i de varietats de formatges artesans.
Catalunya ha passat en poques dècades de quatre o cinc tipus de formatge a tenir-ne centenars, la majoria dels quals són artesanals. Però aquí no només hi ha hagut creixement en quantitat sinó també en qualitat. El boom de la formatgeria catalana és un fet, que tot seguit analitzarem. És important que els productes artesanals i de qualitat no perdin el terreny que antigament tenien, per això fan falta organitzacions i programes que recolzin i mantinguin aquests productes i denominacions, com Parc a Taula que també ha apostat per la producció artesanal i en aquest cas del formatge artesanal, sent partícep d’aquest ‘boom’ a Cataluya.
La formatgeria artesanal es belluga dins uns paràmetres ben diferents en mida i també en una estratègia comercial i té en la venda directa una de les seves vies de comercialització, sobretot per via de fires i mercats. També existeix la venda en el punt d’elaboració mateix, efectuada en el context d’una escapada familiar de cap de setmana on l’anada a l’obrador per conèixer-lo i de passada firar-s’hi és el complement perfecte a la visita a algun patrimoni natural o arquitectònic d’aquell entorn (tothom sol acostar-se a Clua, la Noguera, per dos leit motivs: comprar el cèlebre formatge cendrat que duu el nom de l’antic nucli poblat i veure les petges d’antics pobladors, els dinosaures). La distribució en grans cadenes està fora de l’abast d’aquestes formatgeries, que si s’apropen a ciutat sol ser en el context de col·lectius que, un cop per setmana o cada quinze dies, ocupen un espai on el català urbà pot fer provisió de formatge artesanal però també de mel, melmelada, embotits i caramels artesanals sense necessitat d’anar amb cotxe d’obrador en obrador. Col·lectius així en trobem a la Plaça del Pi i davant la Sagrada Família, de Barcelona; a la Plaça de les Olles, de Granollers; al Fòrum, de Tarragona, etc.
Tot i ser aquesta la norma, sempre hi ha l’excepció de qui, sigui pel prestigi adquirit arran d’un premi, sigui perquè el botiguer n’entén i així ho decideix, aconsegueix fer arribar el formatge artesanal a la botiga gourmet de gran magatzem o al comerç de delicatessen, que sol tenir el formatge entre els seus productes imprescindibles. Aquests establiments, si no els arriba l’oferta del formatger, ja són ells els que s’encarreguen de localitzar-ne per fer-hi compra. I el mateix passa amb el restaurant, que si és d’alta volada es converteix en negoci i publicitat alhora per a la formatgeria -que presumirà, amb raó evident, de servir a tal cuiner d’elit-. Però de formatge en compren tots els restaurants, encara que no tinguin tanta fama i un cop els cuiners et coneixen ja són moltes vegades ells, que es mouen bastant, avui treballen aquí, demà es traslladen allà, els que et busquen perquè continuïs fent-los de proveïdor a cada nova destinació laboral.
La dificultat de conservació del gènere és un factor determinant rere la poca venda de la formatgeria artesanal catalana a l’exterior, però no l’únic, també hi ha el problema dels mercats consolidats en la preferència d’unes tradicions pròpies i el d’una dimensió de molts obradors que no podrien plantejar-se fàcilment ampliar volums de fabricació o que senzillament no hi veuen la necessitat atès que, amb el volum que mouen i col·loquen, ja fan.