Avui tenim una noticia un pèl diferent, on ens descobrirem en primera persona un testimoni ben clar sobre les condicions en les quals estan exposats aquells agricultors que no només hi treballen, sinó que conviuen en el seu dia a dia, en què han convertit el camp com un estil de vida, en el qual molts admiren la tranquilitat que té, però que d’altres desconeixen el gran treball i sacrifici que suposa mantenir-ho. Així doncs observem les paraules anònimes d’un dels veïns de la Terra Alta, una de les zones més conreades de Catalunya.
“El fuster que em arregla portes i finestres té serres amb control numèric operades per ordinador i treballa per a clients suïssos que miren el mil·límetre. El meu lampista calcula amb precisió frigories i calories amb autoritat d’enginyer. No visc a Barcelona, sinó en un veïnat de 15 habitants d’un municipi de 400, al Pla de l’Estany. Per davant de casa meva passen tractors enormes amb cabines climatitzades que fan la feina d’un centenar d’homes o més. Què significa, avui, viure al camp?” Aquestes són les paraules d’un dels veïns de Deltebre criat i educat en una zona totalment rural, on els camps de conreu dominen en gran part del territori.
“Sempre vaig admirar el Vèneto, amb aquesta estructura territorial de ciutat difusa tan ben descrita per l’urbanista Francesco Indovina. El triangle Pàdua-Venècia-Treviso és un espai a l’una urbà, rural i industrial, amb un PIB per càpita altíssim i una qualitat ambiental considerable. El fenomen comença a arribar a la Catalunya nord-oriental, per exemple al triangle Olot-Figueres-Girona, molt més accidentat però de característiques productives i ambientals comparables”.
Aquestes són les paraules d’un dels veïns de Deltebre criat i educat en una zona totalment rural, on els camps de conreu dominen en gran part del territori.
L’escola vinícola catalana privilegiada
La Catalunya del vi viu una transformació igualment interessant. Els avis que feien vins tan honestos com imbebibles han tingut néts enòlegs i economistes que produeixen vins perfectament exportables, amb tota la transformació tecnològica, econòmica i social que això comporta. Hi ha més casos en altres sectors agropecuaris, cal mirar els regadius lleidatans, per exemple.
El gran canvi és que la pagesia ha passat de classe social a professió. Segueix heretant la terra, però la capacitat per treballar-la s’aprèn ara en escoles tècniques. El territori, de resultes, és un altre. Però en el món, i fins i tot aquí, coexisteix aquesta agricultura avançada amb formats rurals pràcticament neolítics. És un desequilibri perillós. No sé si ens adonem d’això. Les polítiques socioambientals i el marc legal haurien de posar-se al dia, com el fuster o el lampista. Si no, el Vèneto tornarà a deixar-nos enrere. I el món seguirà sumit en la injustícia i la inadequació.